SONET DEL SOLSTICI DE NADAL

Fa fred, fins i tot les ànimes semblen glaçades

Però malgrat tot torna la llum,  reneix i  creix

I ensenya  a l’aprenent quasi cec que tant pateix

Que no cerca l’escalfor ni la llum endebades.

Fa fred, bufa un vent insolidari, brutal, cru

que es vol endur el confós humà devers l’abisme,

l’aprenent cerca l’abric en el seu catecisme

i crida ardent a la gran bondat:  jo crec en tu.

Fa fred, però a l’Orient ha renascut l’esperança

A una humil aldea on viuen pobres pastors

Perquè Déu vol que siguin els nets i humils de cor

Els que del seu regne siguin la punta de llança.

El Papa diu que no hi havia bou i mula al ras

Jo dic que hi havia arquitecte, escaire i compàs.

Ulisses de Filis

LA MEVA LLOTJA MARE

LA MEVA LLOTJA MARE

Germà Rudyard Kipling

Rundle , el subtinent,

Beazeley, el ferroviari i Ackman, l'intendent:

Donkin, l'inspector, Blake, el nostre

bon Primer Vigilant -per dues vegades Mestre-,

al carrer conversen amb Eduljee, davant

 la seva botiga. Allà fora, en el món profà,

diuen cerimoniosos "Senyor" o "El meu Tinent"...

I dintre, solament

"Germà meu”, Germà

sense gestos d'obediència o de poder.

Darrera la porta tancada

de l'estança en què s'uneixen el Temple i el Taller

tot ho han anivellat l'escaire i la plomada.

Rangs i vanitats han de quedar-se fora.

A l'ordre d'aprenent!... Cridem i endavant...

I entràvem a la Llotja... La Llotja on jo era

Segon Vigilant.

Homes de totes les races s'han unit allí

sota el nom de germans;

amb Bola Nath, el comptador, jo he conegut

a Saul,  jueu nascut a Aden

i a Din Mohammed, delineant

per a les oficines del servei agronòmic:

i en triple abraçada fraternal, en fi,

combregaven el sikh Amir Singh

i Castro (un ex-catòlic!.)

Petit el Temple i pobre:

una estança nua

en una casa vella, oberta sobre

el carrer antic, solitària i muda,

sota l'altar dos bancs i davant

-simbolitzant l’ara de granit-

una columna truncada de fusta...

Per a complir estrictament el Ritu

teníem prou.

I jo a la Llotja era Segon Vigilant.

El Quadre es reunia

en tinguda mensual

i, de vegades, en banquet fraternal

quan algun partia.

Llavors se solia

parlar de la nostra pàtria, de Déu... A mes, cadascú

opinava de Déu segons ho comprenia.

Parlaven tots però no hi havia ningú

que trenqués els llaços fraternals

fins a oir que els ocells, deixant els seus nius,

cantaven a la llum del nou dia

que rentava de gebres els vidres.

Retornàvem a casa commoguts

i, quan el Sol apunta a l'Orient,

ens anàvem quedant adormits

pensant en Shiva, en Crist i en Mahoma.

Quant, quant donaria

per dur a altres Llotges estranyes

la fraterna salutació de la meva!

Vaig anar des de les muntanyes

a Singapur guiat per l'estrella fraterna

que duc dintre meu...

Quant, quant donaria

per trobar-me de nou

entre les dues columnes de la meva Llotja mare!

Donaria tot el que he tingut

per poder-me trobar novament davant

la porta d'aquella Llotja on he estat

Segon Vigilant.

Recordant  la meva Llotja tinc ganes

de tornar a estrènyer fortament la mà

dels meus germans blancs i d'aquell altre germà

de color, que arribava de terres africanes.

Poder entrar de nou al Temple pobre

de la meva Lògia mare, a l'estança nua

d'aquella casa vella, oberta sobre

el carrer antic, solitària i muda.

Escoltar al Guardatemple endormiscat,

anunciar la meva arribada i mirar-me davant

del meu Venerable, del que he estat

Segon Vigilant.

Allà fora, en els carrers, en el món profà,

tots eren "Senyor" o "El meu Tinent",

I dintre solament

"Germà meu", Germà

sense gestos d'obediència o de poder.

Darrera la porta tancada

on s'uneixen el Temple i el Taller

tot ho han anivellat l'escaire i la plomada.

A l'ordre d'aprenent! Cridem i endavant.

I entràvem a la Llotja... La Llotja on jo era

Segon Vigilant

EL DARRER TRACTE

L'Últim Tracte de Rabindranath Tagore

Un matí anava jo per la pedregosa carretera,
quan espasa en mà, va arribar el Rei en la seva carrossa.
"Em venc!", Vaig cridar. el Rei em va agafar de la mà i em va dir:
"Sóc poderós, puc comprar-te." Però de res li va valer el seu poder
i es va tornar sense mi en la seva carrossa.

Les cases estaven tancades al sol del migdia
i jo vagava pel carreró recargolat
quan un vell carregat amb un sac d'or em va sortir a la trobada.
Va dubtar un moment, i em va dir: "Sóc ric, puc comprar-te."
Una a una va ponderar les seves monedes. Però jo li vaig tornar l'esquena i me'n vaig anar.

Feia de nit ia la vegetació del jardí estava tot en flor.
Una noia gentil va aparèixer davant meu, i em va dir:
"Et compro amb el meu somriure." Però el seu somriure empal · lidí
i es va esborrar en les seves llàgrimes. I es va tornar sola una altra vegada a l'ombra.

El sol relluïa en la sorra i les onades del mar trencaven capriciosament.
Un nen estava assegut a la platja jugant amb les petxines.
Va aixecar el cap i, com si em conegués, em va dir:
"Puc comprar-te amb res." Des que vaig fer aquest tracte jugant, sóc lliure

EL PRIMER GRAÓ

“(...) Ai, de mi, és alta, ho veig,
molt alta l’escala de la Poesia!
Des del primer graó on ara sóc,
ja no pujaré més, desventurat!”
I Teòcrit responia: “Són inoportunes
i blasfemes aquestes paraules.
D’haver arribat al primer graó, convé
que te’n sentis ufanós i molt feliç.
Arribar aquí no és poca cosa.
El que has fet, ja és una glòria.
Perquè fins i tot aquest primer graó
dista molt del comú de la gent.
Per arribar a pujar aquest primer graó
cal que siguis –per dret propi–
ciutadà de la ciutat de les idees.
I, en aquesta ciutat, és estrany i difícil
de ésser-hi empadronat. (...)

Konstandinos P. Kavafis, Poemes (Traducció: Alexis E. Solà)

IF… (Si…) (Català)

Si pots dur el cap ben posat sobre les espatlles

Quan altres el perden i a més te'n culpen;

Si pots confiar en tu quan tots de tu dubten,

Però tenir compte de llurs dubtes;

Si pots esperar sense que et cansi l'espera,

O suportar calúmnies sense pagar en la mateixa moneda,

O ésser odiat sens donar cabuda a l'odi,

I no per això semblar massa bo o massa savi;

Si pots somiar sense que els teus somnis et dominin;

Si pots pensar sense que els pensaments siguin la teva meta,

Si te les pots veure amb el Triomf i el Desastre

I tractar per igual aqueixos dos farsants;

Si pots tolerar que els brètols

Tergiversin la veritat que has expressat,

I la converteixin en trampa per a babaus,

O veure enrunada l'obra de la teva vida

I ajupir-te i reconstruir-la amb velles eines;

Si pots fer un lligat amb tots els teus guanys

I llençar-los al caprici de l'atzar,

I perdre'ls, i tornar a començar des de zero

Sense que surti ni una queixa dels teus llavis;

Si pots posar al servei dels teus fins

cor, entusiasme i fortalesa, fins i tot exhaurits,

I resistir encara que no et quedi res,

tret de la Voluntat, que els digui: "Endavant!";

Si pots dirigir-te a les multituds sense perdre la teva virtut,

I alternar amb reis sense perdre la senzillesa;

Si no poden ferir-te amics ni enemics;

Si tots compten amb tu, però no massa;

Si pots omplir l'implacable minut

Amb seixanta segons d'esforç agosarat,

Teva es la Terra i tot allò que hi ha,

I, més encara: seràs home, fill meu.

                                                        Rudyard Kipling

                                                         Al seu fill John, 1910

(Traducció: Josep M. Albaigès, 19

Cant de Joia

Cant de Joia - Friederich Schiller - Beethoven - Joan Maragall

Joia, que ets dels déus guspira

Generada dalt del cel:

Vent de foc el pit respira

Sota els plecs del teu sant vel.

Si ajuntar-se’ls cors demanen

Que un mal vent va separant,

Tots els homes s’agermanen

On tes ales van tocant.

Si fortuna generosa

Ens ha dat un bon company

Oh companya graciosa,

Cantarem amb més afany.

Sols si un cor hem fet ben nostre

Forta veu podrem lluir;

Prò més d’un, girant el rostre,

Fugirà plorant d’aquí.

Joia tots voldriem heure

Bo i seguint son pas florit,

I de joia tot s’abeura

De Natura en l’ample pit.

Joia és bes i primavera,

Joia bons amics ens feu;

Goig fou dat al cuc en terra,

Goig a l’àngel prop de Déu.

Goig! El sastres cantan glòria;

Van pel cel rient triomfants.

Goig! Correm rient germans:

Herois som cantant victòria.

Abraceu-vos, homes d’ara!

Un gran bes inflame els cels:

Germans, sobre els bells estels

Hi ha l’amor immens d’un Pare.

Humilia’t, oh món! Ara.

Creador de terra I cels!

Dins la llum demils estels,

Dins la llum cerquem-te encara!

(Trad. Joan Maragall

Letra: Schiller

Música: Beethoven)

CANÇÓ D'OPÒSITS

Tots jorns aprenc e desaprenc ensems,

e visc e muir, e fau d'enuig plaser,

aiximateix fau de l'àvol bon temps,

e veig sens ulls, e sai menys de saber.

E no estrenc res e tot lo món abraç,

vol sobre el cel e no em movi de terra,

açò que em fuig incessantment acaç,

e em fuig açò que em segueix e m'aferra.

Lo mal no em plats e sovint lo'm percaç,

am sens amor, e no crec ço que sé,

par que somïi tot quant vei pres ma faç,

oi he de mi e vull a altre gran bé,

e parlant call e's auig menys d'oir,

de l'oc cuit no, lo ver me per falsia,

e mengs sens fam, e grat-me sens pruir,

e sens mans palp, e fau de seny follia.

Com vull muntar davall sens que no em vir

e davallant puig corrent en aut lloc

e risent plor, e el vetllar m'és dormir

e quan sui frets pus cald me sent que foc.

E a dreit seny eu fau ço que no vull,

e perdent guany, e el temps cuitats me tarda,

e sens dolor mantes de vets me dull,

e el simple anyell tinc per falsa guinarda.

Colgant me lleu e vestint me despull,

e trob lleuger tot feixuc e gran carg,

e quan me bany me pens que no em remull,

e sucre dolç, me sembla fel amarg.

Lo jorn més nuit e fau clar de l'escur,

lo temps passats més present cascun hora,

e el fort m'és flac, e el blan tinc molt per dur,

e sens fallir mai me fall ço que em demora.

No em part d'un lloc e jamés no m'atur,

ço que no cerc ivarçosament trob

del que no em fio me tinc molt per segur,

el baix m'és alt, e l'alt me sembla prop.

E vau cercant ço que no es pot trobar,

e ferma vei la causa somoguda,

e lo fons gorg aigua sus port me par

e ma virtut no em té pro ni m'ajuda.

Quant xant me par de què em prenc udolar,

e lo molt bell me sembla fer e lleig,

abans m'entorn que en lloc no vull anar,

e no he pau e no tinc qui em guerreig.

Açò que ve tot per tal com vei entès

de revers faits aicest món e natura,

e's eu qui em só en llurs faits tan empès

que m'és forçat de viure sens mesura.

Tornada

Prenga xascú ço que millor li és

de mon dit vers reversat d'escriptura,

e si el mirat al dreit e al revers

treure porets de l'àvol cas dretura.